Primer de tot m'agradaria dir-vos, i segur que parle en mon de tota la família, gràcies. Gràcies per engrandir un poc més (si cap) la figura del Pare. Per a nosaltres ‘el papà' fou la nostra llum des que cadascú dels seus cinc fills va anar prenent sentit comú i capacitat de raonament. Gràcies de tot cor per la quantitat de missatges que no paren d'arribar. Gràcies per les paraules sinceres que esteu posant als fòrums i als vostres blogs, totes boniques i plenes de molta emoció. Tot a estat com a ell li haguera agradat, simplement marxant-se sense molestar. En veu baixa, un xiu-xiu, envoltat de la seua canella, dels seus fruits, del resultat d'una fase que va començar ara fa quaranta-dos anys amb el naixement del seu primogènit, el meu germà major Vicent, com no podia ser d'una altra manera.
Moltes coses ha patit en la seua vida, des del soterrament dels seus pares, passant pel seu germà menut, i fins i tot, la seua dóna, una muller a la que va estimar tant, que ni els seus fills contàvem per a ell, més que la mare. Tots dos formaven un tàndem perfecte. L'una per encarregar-se de l'aprenentatge de tot lo relacionat amb el cor, l'amor a les persones, l'honestedat i la dignitat, la humilitat, la capacitat de donar sense esperar res a canvi, però l'agraïment a tot el que es poguera rebre de qualsevol persona, siga aquesta de tota condició que la vida li haguera pogut brindar. Un record per tu també, mamà. I l'altre per encarregar-se de tot allò relacional amb el cap. Mon pare va imposar les seues idees polítiques començant per on ho va fer el mateix Aristótel, per la família. Des del primer moment en casa s'ha viscut en democràcia, encara que això no vullga dir sense normes. Tots em pogut dir la nostra quan ha calgut i més important encara, tots em tingut el seu recolzament per a fer-la per damunt inclús del seu convenciment i conscient que en moltes d'aquestes decisions, no sempre ens estava deixant fer el millor per a nosaltres. La responsabilitat de posar davant de tot la valentia d'afrontar les errades que podem anar fent al llarg de la nostra vida. A no amagar-se, ser conseqüents, tindre els peus al terra i fer que siguem capaços de veure les nostres limitacions, cadascú les seues.
Ha estat un pare atípic, no diré el contrari. Els que ben el coneixien sabran que parle. Peculiar, com ha deixat escrit el Pere al seu Blog, però exemplar fins al seu darrer sospir. Encara quan ja poc se'l podia entendre treia força per bromejar i preguntar-li a la meua germana Reies ‘si havia vist el tenis, ell sí, havia guanyat el de Xàtiva!!', deia per fer-la sentir bé, o a mi personalment intentant subornar-me amb deu euros perquè li traguera el bolquer que li havien posat, pobret, quan ja no podia ni moure un dit.
No és just que una persona que va a l'hospital i no tenen historial seu, als seixanta-vuit anys!, perquè senzillament no hi havia anat mai, el passe aquesta desgràcia. No és just, però és comprensible diria ell amb una mena de reflexió existencial en la que tractaria de dir-nos, una vegada més, que la vida és com un tren que va fent parades al llarg d'un camí que mai acaba. Que només uns es baixen i uns altres pugen. I que a ell li ha arribat la fi del seu bitllet, i que no passa res, que simplement se'n baixa. I nosaltres continuem, i molts altres també, i ja està, simplement un bon record pel trajecte compartit i agraïment per la felicitat causada.
I perquè gràcies a vosaltres hem pogut conéixer un mica més fins a on arribava el seu nom i el seu entorn, doncs jo he volgut d'alguna manera donar-vos un mosset d'aquesta faceta que molt poc coneixeu, la de pare casolà. La d'un home de carn i ossos, que no demanava més que una trobada de tant en tant amb tots nosaltres i que s'omplia de goig quan comprovava com després de tants anys encara estàvem els germans i germanes units com més agrada a un pare, amb estima, amor i respecte, cadascú ocupant el seu lloc, des del major fins a mi, el més xicotet, tinga trenta-cuatre, o cinquanta més, això és una cosa que tots tenim molt clara, el nostre paper i la nostra posició dins el clan.
No tinc molt més a dir, la resta egoistament me la guarde per a mi, per al meu record d'ell i de ma mare, perquè el fet que falten els dos fa que torne a pendre sentit el tàndem del que vos parlava abans, i és que l'un sense l'altre no acabava de deixar les coses com sempre havien estat, junts. Adeu per sempre papà i mamà, (sent aquest incís).
Una vegada més i per acabar aquestes paraules en nom de tota la família, vos estem força agraïts per la vostra atenció. Espere ens puguem creuar en alguna que altra trobada cívica que tant ens agraden. De tot cor Gràcies i fins aviat.
Jaume, el seu nen xicotet, amb la gosadia de parlar en nom de tots els membres de la família.
