Agre-dolç...

Dia 1 de Maig de 2009, la meua germana em telefona a migdia per preguntar-me per on pare, jo li dic que algunes persones hem de lluitar pels drets de tots. De seguida se n'adona del festiu que és i cau en l'evidència d'on estic. A Alacant, en la manifestació 'per un treball digne', no pas pel meu, del que n'estic molt content i que dure..., sinó per tots aquells que ara per ara encara són abusius, degradants i gairebé esclavitzants i sotmesos a empresaris sense escrúpols.
Molta reivindicació amb molta pancarta, però evidentment les exclusives de CC.OO i UGT hegemonitzen la gentada. Molta senyera republicana espanyola i molta també d'uns altres països i col·lectius com el que representa el Gay. Tot plegat molt bonic i per descomptat molt 'progre'. La república espanyola més que cap altra, fins i tot, i açò agrix una mica el meu sentiment personal, la que fora senyera valenciana en temps del republicanisme. La 'quatribarrada' estelada, de roig o de blanc, tant m'hi fa, el cas és que només va estar la meua, en tota la riuada tant sols vaig poder confirmar la meua representació valenciana. De fet, fou aquesta amb la del Bloc, les úniques que hi havien, o com a mínim que vaig poder contemplar.
I no per falta de seguidors, doncs el mateix Rafa Bellido d'Alacant vingué a saludar-me, com una altra persona que no coneixia i que em va preguntar per la bandereta en qüestió.
Tot plegat deixa un missatge clar, defensar l'u de maig no és eixir al carrer a parlar de particularismes, tot i que de particularismes hi havien molts, de totes les sensibilitats d'esquerres i de progrés, menys del nostre, el valencià, d'aquest només hi havia un, el meu. Això sí, com es pot comprovar a la foto, darrere mateix de la primera línia.
Com a mínim, una cosa que m'agrada, el meu xiquet, el primer, de la mà del seu amic, el puny enlairat, si no hi anaven els primers esclataven. Molt bé, agafant bons hàbits...