Reagrupament.cat

Qui acabarà per davant?
Sempre he pensat que el nacionalisme valencià anava a la cua respecte dels altres nacionalismes que hi han a l'Estat espanyol. El País Basc amb el seu concert econòmic, Galícia, Catalunya, fins i tot Andalucia, que entraren al lloc 'democràtic' per l'article 151 amb el que això significa, i per últim Coalició Canaria, que tot i ser-ne com Andalucia, és a dir, no nacionalista-independentista tradicionalment, gaudeixen des de ja fa anys d'un partit que participa a Madrid, per dret electoral, per tal de defendre en primera persona els interessos dels canaris.
Doncs bé, ací a casa nostra ja sabem de sobra que no es així, a nosaltres ningú no ens representa ni a Madrid, ni a Europa, ni pràcticament enlloc des de les nostres mateixes corts, tot i tenir al grup Compromis aixecant el dit cada vegada que els hi deixen. Clar, açò sempre m'havia fet mirar cap al nord amb certa enveja i melancolia, perquè clar, allà precisament són els partits nacionalistes els que més representació en tenen als seus respectius parlaments. Gràcies a aquesta particularitat poden anar a Madrid, al congrés dels diputats, a dir la seua i a més a més amb força suficient com per a, no només ser escoltats, sinó que a més els facen cas, que actuen en conseqüència, que tothom puga participar de l'estira i arronsa. Nosaltres evidentment no. No hi podem els que voldríem, ni hi volen el que poden. És així per molt que traguen pit tota la colla que forma part del lloc PPSOE dins l'estat espanyol i que ací a València es comporten com llops enrabiats.
Però de sobte, una serie de successos ocorren a alt nivell, parle de les últimes eleccions autonòmiques en les comunitats abans anomenades, i resulta que, PP entra a governar a Galícia, PNV queda fora de la majoria per un 'pacte d'estat' disfressat de necessitat de canvi en la política antiquada als que els tenia sotmés l'antic lehendakari, i per acabar d'arredonir la desgràcia, el tripartit a catalunya repetix i CIU torna a quedar fora tal com li passa al PNV. Acte seguit ERC comença a fer coses com anomenar-se només Esquerra (el mateix que Alarte ací vol llevar PV, del PSPV) i s'enrotlla en un no se sap molt bé món de la gestió, el pacte, la prudència, el passet a passet, i tota l'esperança acumulada anys i anys, a la guaita que el tot poderós Pujol plegara, s'envaeix en només legislatura i mitja. Ja està, no li ha calgut més temps a l'ERC, que cinc, sis anys al govern per perdre's en atzucacs interminables d'intencions i propostes que no porten enlloc.
Si tot continuara així, la cosa està clara, en un parell de dècades més, Catalunya i el País Basc passaran a ser-ne exacatament el que ara som nosaltres els valencians, o els valencianistes. Un reducte, uns inconformistes, uns ninots indultats que queden per fer, com diu el Baeta, de sac de boxa. Passaran a ser una excusa perquè altres puguen dir a cor obert que per damunt de tot, el que cal és ser Espanyol.
Llavors i tornant al principi em pregunte, qui és el que està realment per davant de la resta?, us imagineu Catalunya quan aquesta premonició siga efectuada?, hi tindran un BLOC per ahí tractant de a poc a poc tornar velles glòries patriòtiques al capdavant del sentiment general?. El dia que arribe eixe moment, podrem dir que nosaltres estem per davant de la resta.
Però, quan tot sembla contat i debatut, sorgix gairebé de si mateix un home extraordinari, d'aquells que ara per ara tant trobem a faltar dins la classe política, d'aquells que no té pels a la llengua i que quan parla, cap paraula s'havia escoltat abans amb la mateixa tonalitat, d'aquells capaç de dur el seu pensament, clar com l'aigua, i la seua concepció d'allò que falta i sobra en la seua visió del món polític a casa nostra, i interromp al panorama actual amb un full de ruta que es podria descriure en una única frase i dues paraules. Independència i regeneració democràtica. Res del que s'ha fet fins ara servix per res, ni molt menys, res del que s'ha dit. Naix, Reagrupament.cat, i al seu capdavant, En Joan Carretero. Ara per ara, l'única persona que pot reconduir tot l'espectre actual polític, miserable i indigne que patixen els catalans a sa casa. Només serà ell i el seu full de ruta, qui diga si a la fi, Catalunya anirà per davant nostra, o per altra banda, serem nosaltres els que els hi donarem lliçons ben apreses ací, d'allò que els hi anirà passant des del fracàs possible de la política que vol implantar aquest personatge que ja causa furor entre els seus.
Ànim en Joan, del teu èxit depenen tantes i tantes altres penes i glòries...