Sobre la nova situació del poble...

En primer lloc m'agradaria deixar palés que em sembla magnífica la manera com esteu duent endavant aquesta crisi política que està patint el poble d'ençà que començaren les detencions que tots estàvem esperant des del mateix dia que va passar la tragèdia. Respecte de no trencar la governabilitat del consistori fent costat al PP en aquestos difícils moments, és també per a picar de mans. Ara bé, tot i facilitar el bon funcionament del govern, cal que es tinga en compte que els partits de l'oposició ens heu estat informant, fil per randa, de com han estat gairebé insuportables algunes decisions que es van pendre baix la prepotència del 'ordeno y mando' i que ara podria ser el moment de rectificar-les en la mesura del possible. Parle dels últims crèdits demanats a entitats financeres que no fan altra cosa que endeutar més el poble, la famosa auditoria externa per tal d'acabar d'entendre fins a l'últim número els comptes a l'ajuntament, demanda de responsabilitats civils i/o judicials a les empreses implicades en delictes mediambientals, però sobretot, si alguna cosa caldria posar en relleu no és una altra que la nova escola. Aquest afer s'ha de pendre amb la major de les prioritats, no pot ser que els nens continuen fent classes en els barracons, mentres observen l'esquelet del que havia de ser el nou espai i que a poc a poc acabarà fent-se vell, sense haver-ne donat mai cap classe. Arriba un nou hivern i una vegada més el col·legi continua sent el que és.
Per altra banda, per la part que em toca més a prop, ací a l'Alberca finalment està construint-se el Centre Social promés en les darreres eleccions pel Partit Polular. Doncs bé, una vegada s'ha començat ja no té remei, tots sabem d'on ixen els diners i perquè estaven destinats primerament. Però ara, ja que no es pot remeiar després que l'obra en qüestió està masa avançada, alguns veïns que de tant en tant ens reunim extraoficialment en el parc infantil o en la parada de l'autocar, estem d'acord que si el centre servirà per a poca cosa, una vegada l'obra en marxa es podria millorar substancialment, de tal manera que a la fi si li traguem rèdit a l'espai que forma tota la fanecada. Tres son les millores que pensem estarien d'allò més bé. En primer lloc una vegada acabat el centre, que tota la resta de la parcel·la acabés asfaltada per tal de poder estacionar els vehicles d'una manera ordenada i fora de la carretera. Fet això, traslladar tant el panel de bústies com la parada de l'autocar abans mencionada, cosa que tots dos són inconvenients que ara per ara ens obliga a deixar el cotxe en doble filada, molestant com és palés a la resta de vehicles que transita pel mateix lloc. Tant si es vol recollir el correu, com si el xiquet agafa l'autobús quan torna o se'n va a l'escola, estem obligats a deixar el cotxe en mig del carrer. Tot plegat pensem que amb aquestes millores solucionaríem de soca arrel un problema que alhora és un perill.
La governabilitat del consistori és imprescindible, però el treball de l'oposició també ho és, i tal com heu estat fent durant tota la legislatura d'una manera coherent i responsable, ara no és moment de febleses encara que tampoc d'enfrontaments, és moment de reflexió i d'inflexió, el primer de cara als interessos del poble i el segon de cara als interessos dels propis partits que formeu els afers de tots. El que s'haja de fer que es faça, és el compromís que tots plegats vau agafar el dia que el veïns us van, us vam votar.
Ànim, ara més que mai, força, trellat i valentia.

Polop... d'Enric Morera

L’amic Artur Balaguer fa periodisme d’investigació. Des de les pàgines de “El País-CV” ha tret, dia a dia, els draps bruts de l’afer de l‘Ajuntament de Polop. Una toponímia curiosa. Sembla que és l’únic municipi del planeta (algú en coneix d’altre?) amb un nom que s’escriu igual des de la dreta o l’eesquerra. Un mot circular i símbol extrem d’una època d’avarícia, cobdícia i destrucció del territori. Tot va i tot ve, i a cada porc li arriba el seu Sant Martí. I ara que estem en temps de matança espere que els responsables paguen el seu delicte a la presó. L’altre dia, mentre coincidírem al millor concert de l’any a Llíria (sense cobertura de Canal 9, per cert), ens va fer cinc cèntims dels intrinculis de la cosa. Assassinats hi ha cada dia, però la forma i el context de com s’ha produït sols passa ací. L’origen és clar: l’avarícia. Un pecat que s’ha potenciat de forma incontrolada per terra, mar i aire. Analitzant el cas concret, no saps si riure o plorar. L’assassinat de Fago allà als Pirineus aragonesos es queda en un no res. Amb el nostre cas es podria fer una nova versió de “Huevos de Oro II”. Ara que els responsables de Ràdio Televisió Valenciana se n’han adonat que sols la producció pròpia fa audiència és una bona ocasió per plantejar-se-ho. S’accepten propostes de nom per a la nova serie. Per altra banda tenim precedents il·lustratius. El Club Mesalina ja va ser protagonista de la pel·lícula de Bigas Luna. Ara tenim més material. Ni proxenetisme, ni droga. Això és passat i no renta tant com l’especulació urbanística. Els diners fàcils es fan amb la compra-venda de terres. Es compren bancals en zona rústica i després en despatxos ocults decidim reclassificar-los. Si els propietaris no accepten, se’ls obliga amb una llei com la LRAU (per cert aprovada per la majoria absoluta del PSOE allà pel 1995). L’agent urbanitzador és un nou mandamàs amb el suport legal i governamental. Si cal afeblir algunes consciències no hi ha problema. Els que faça falta.Sembla que a Polop se’ls ha anat la mà. Ja ens ho contarà l’amic Artur. Des del seu Camp de Túria original a la Marina Baixa hi ha un tros de cotxe. Tenim un País llarg. Dues comarques dividides en dues províncies d’una Comunidad que el seu President munta un xou en Ferrari mentre liderem la taxa de desocupació. “Ací la festa no s’acaba mai” ha arribat a declarar. El model del PP fa aigües per totes bandes i ens deixa un País arrasat. Ells però, xiulen i assenyalen Madrid. Un govern que ha propiciat un model d’avarícia i especulació. Un projecte de nous rics i de cultura casposa. De balafiament de recursos i menyspreu a la racionalitat i l’exigència. Així ens va. Totes les dades objectives indiquen el colapse dels sector productius. De la sanitat. De les carències educatives. Cal seguir. La sort que té el Govern Valencià és el Govern Central. Un Govern que sempre ha perjudicat el nostre País amb amb les seues decisions. Sense anar més lluny esta setmana. La discriminació arbitrària cap a les nostres Universitats Públiques és gravíssima. No hi ha cap dada objectiva que justifique la decisió de ZP. La Universitat de València-EG i la Universitat Politècnica de València (UPV) han estat excloses, tot i que anaven en candidatura conjunta, de la designació com a Centres d’Excel.lecia Investigadora (CEI). Este fet el pagaran els nostres joves investigadors i al remat el conjunt de la nostra societat. Mires per on mires no s’aguanta. Pel que fa a les infraestructures (ni un euro pressupostat per a la línia Dénia-Oliva-Gandia), ni per al finançament autonòmic… el llistat és llarg i ample. Mentrestant que fan els socialistes valencians? Callen i adulen la constitució del nou “pajinato” de la planetària Pajín. Són còmplices de les decisions d’un govern que ens anu·la com a poble, que ens discrimina, que ens margina econòmicament. Ells són còmplices i col·laboradors necessaris per a perpetuar la presència del PP al capdavant de la Generalitat Valenciana. Li ho posen molt fàcil al PP.Ací estem, i estarem, molt pitjor que a Espanya i per descomptat, Europa. No hem tocat fons ni de lluny. Refer el que ha desfet durant ja més de quinze anys la política del PP no serà fàcil. Ens esperen temps difícils i no tenim aliats. Som l’exemple del que no s’ha de fer. Estem damunt d’una bomba social i sembla que ni els del PP ni els del PSOE se n’assabenten. No és nou, plou sobre mullat.

Televisió sense fronteres...

ACPV ja duu recollides 170.000 signatures per TV3 al País Valencià

La Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres” impulsada per Acció Cultural del País Valencià començà fa ara un mes la recollida de signatures. La xifra actual de signatures recollides a 11 de novembre de 2009 és de més de 170.000.L’organització compta amb el suport de partits polítics, sindicats i associacions, entre els quals hi ha molts fedataris que són les persones responsables de donar fe que les signatures recollides són reals. Actualment tenim 1.500 fedataris i hem desplegat una infraestructura de 70 taules (punts de recollida de carrer) arreu dels Països Catalans, amb més de 200 persones que col•laboren amb aquesta iniciativa. Aquesta esctructura organitzativa s’amplirà durant els propers dies amb més fedataris i mé taules.El ritme d’arreplegada de signatures és molt positiu, al voltant de 30.000 setmanals i estem convençuts que fins i tot l’incrementarem i aconseguirem arribar a les 500.000, però no podem aturar-nos en el camí i confiar-nos. Per aquest motiu demanem a tota la ciutadania que ens done suport i col•labore amb la iniciativa fent-se fedatari i acudint a signar a la llarga llista de punts de recollida.

Punts de recollida en Polop, contactar amb Jaume en jaumegm@bloclanucia.org

Els sistemes electorals...

Després de la Segona Guerra Mundial, el nou govern de la República Federal d’Alemanya va establir un sistema electoral que buscava compatibilitzar la proximitat entre elector i elegit i, alhora, respectar el model federal del país. Les conseqüències de l’ocupació aliada i de la Guerra Freda van obligar a situar la capital federal a Bonn, amb la circumstància que, en una primera etapa, els habitants de Berlín Occidental quedaven fora de la jurisdicció alemanya i no votaven a les eleccions al Bundestag.El sistema escollit és un mecanisme de doble vot molt complicat, fins al punt que a molts alemanys els costa d’entendre’l i en fan interpretacions errònies. El sistema es basa en una doble llista o doble votació per escollir 598 diputats. D’una banda, el país queda dividit en 299 districtes electorals, dels quals surten 299 diputats nominals pel sistema majoritari. Qui guanya obté l’escó, encara que no tingui majoria absoluta a la seva circumscripció.A més, els electors marquen també el partit al qual volen donar suport en candidatures de cada estat federat. Les llistes tenen aquest àmbit per donar-li un caràcter federal. Aquesta segona llista marca el nombre d’escons que treu cada partit, del total de 598.Ara bé, aquí és on rau la complexitat del sistema: els 299 diputats electes que ja han obtingut l’escó al districte uninominal van restant escons de les seves respectives llistes. Per exemple, si la CDU d’Angela Merkel obté 30 diputats uninominals a les seves respectives circumscripcions, caldrà restar aquests 30 diputats al nombre d’escons obtingut per la CDU a la llista de partit.En conseqüència, doncs, la llista realment important i decisiva és la dels partits, perquè és la que en definitiva marca el nombre d’escons que treu cada partit. Tot i així, molts alemanys creuen que la votació nominal és la més important, perquè és la que dóna més proximitat entre el votant i el seu càrrec electe.Per fer-ho més complicat, el Bundestag no té un nombre fix de diputats. El mínim són 598, però si hi ha més diputats escollits a la llista nominal que els que s’obtenen a la llista de partit no passa res: prenen possessió igualment, perquè el vot nominal té prioritat. A les darreres eleccions això va passar en 24 circumscripcions. Per aquesta raó, l’actual legislatura alemanya té 622 diputats.D’altra banda, la llei estableix una barrera del 5% dels vots per tenir accés a la representació al Bundestag. Aquest mecanisme acostuma a deixar fora de la cambra les petites formacions d’extrema dreta, que tanta polseguera política i mediàtica aixequen. Ara bé, el sistema electoral també és complex en aquest punt. Si un partit obté la victòria en tres districtes uninominals, automàticament queda alliberat de l’obligació de superar el 5% dels vots. Això va passar, per exemple, a les eleccions del 1994, quan els excomunistes del PDS van obtenir un 4,4% dels vots, però com que van vèncer en quatre districtes del Berlín Oriental, van passar a ocupar 30 escons al Bundestag.Aquest sistema acostuma a afavorir la creació de governs federals de coalició. De fet, només en una ocasió hi ha hagut una victòria per majoria absoluta. La va protagonitzar la CDU el 1957, quan el seu candidat era Konrad Adenauer. En la resta de casos mai ningú no ha obtingut la majoria absoluta, fet que ha obligat a fer aliances i executius de coalició. Aquesta circumstància, sumada a la limitació d’accés dels partits petits, ha convertit Alemanya en un país estable políticament, sense autoritarismes i amb una solidesa notable de les seves formacions polítiques.A més del Bundestag, hi ha una segona cambra de caràcter federal. Tot i que molts analistes estrangers tendeixen a comparar-la amb una mena de Senat o cambra alta, el cert és que el Bundesrat (literalment significa Consell Federal) no és un òrgan elegible. Aquesta institució té un marcat caràcter federal en el sentit que els seus membres són nomenats directament per cadascun dels 16 Estats federats, els quals poden ser rellevats en qualsevol moment per cada govern estatal.Composició del BundesratAl revés d’altres cambres federals, com la dels Estats Units, cada Estat té un nombre variable de representants en funció de la seva població. Així, Estats molt poblats com Baviera hi envien sis representants, mentre que territoris de menys pes, com Bremen, només n’hi envien tres. En total té 69 membres. El Bundesrat només debat qüestions relacionades amb les competències dels Estats.

Reagrupament.cat

Qui acabarà per davant?
Sempre he pensat que el nacionalisme valencià anava a la cua respecte dels altres nacionalismes que hi han a l'Estat espanyol. El País Basc amb el seu concert econòmic, Galícia, Catalunya, fins i tot Andalucia, que entraren al lloc 'democràtic' per l'article 151 amb el que això significa, i per últim Coalició Canaria, que tot i ser-ne com Andalucia, és a dir, no nacionalista-independentista tradicionalment, gaudeixen des de ja fa anys d'un partit que participa a Madrid, per dret electoral, per tal de defendre en primera persona els interessos dels canaris.
Doncs bé, ací a casa nostra ja sabem de sobra que no es així, a nosaltres ningú no ens representa ni a Madrid, ni a Europa, ni pràcticament enlloc des de les nostres mateixes corts, tot i tenir al grup Compromis aixecant el dit cada vegada que els hi deixen. Clar, açò sempre m'havia fet mirar cap al nord amb certa enveja i melancolia, perquè clar, allà precisament són els partits nacionalistes els que més representació en tenen als seus respectius parlaments. Gràcies a aquesta particularitat poden anar a Madrid, al congrés dels diputats, a dir la seua i a més a més amb força suficient com per a, no només ser escoltats, sinó que a més els facen cas, que actuen en conseqüència, que tothom puga participar de l'estira i arronsa. Nosaltres evidentment no. No hi podem els que voldríem, ni hi volen el que poden. És així per molt que traguen pit tota la colla que forma part del lloc PPSOE dins l'estat espanyol i que ací a València es comporten com llops enrabiats.
Però de sobte, una serie de successos ocorren a alt nivell, parle de les últimes eleccions autonòmiques en les comunitats abans anomenades, i resulta que, PP entra a governar a Galícia, PNV queda fora de la majoria per un 'pacte d'estat' disfressat de necessitat de canvi en la política antiquada als que els tenia sotmés l'antic lehendakari, i per acabar d'arredonir la desgràcia, el tripartit a catalunya repetix i CIU torna a quedar fora tal com li passa al PNV. Acte seguit ERC comença a fer coses com anomenar-se només Esquerra (el mateix que Alarte ací vol llevar PV, del PSPV) i s'enrotlla en un no se sap molt bé món de la gestió, el pacte, la prudència, el passet a passet, i tota l'esperança acumulada anys i anys, a la guaita que el tot poderós Pujol plegara, s'envaeix en només legislatura i mitja. Ja està, no li ha calgut més temps a l'ERC, que cinc, sis anys al govern per perdre's en atzucacs interminables d'intencions i propostes que no porten enlloc.
Si tot continuara així, la cosa està clara, en un parell de dècades més, Catalunya i el País Basc passaran a ser-ne exacatament el que ara som nosaltres els valencians, o els valencianistes. Un reducte, uns inconformistes, uns ninots indultats que queden per fer, com diu el Baeta, de sac de boxa. Passaran a ser una excusa perquè altres puguen dir a cor obert que per damunt de tot, el que cal és ser Espanyol.
Llavors i tornant al principi em pregunte, qui és el que està realment per davant de la resta?, us imagineu Catalunya quan aquesta premonició siga efectuada?, hi tindran un BLOC per ahí tractant de a poc a poc tornar velles glòries patriòtiques al capdavant del sentiment general?. El dia que arribe eixe moment, podrem dir que nosaltres estem per davant de la resta.
Però, quan tot sembla contat i debatut, sorgix gairebé de si mateix un home extraordinari, d'aquells que ara per ara tant trobem a faltar dins la classe política, d'aquells que no té pels a la llengua i que quan parla, cap paraula s'havia escoltat abans amb la mateixa tonalitat, d'aquells capaç de dur el seu pensament, clar com l'aigua, i la seua concepció d'allò que falta i sobra en la seua visió del món polític a casa nostra, i interromp al panorama actual amb un full de ruta que es podria descriure en una única frase i dues paraules. Independència i regeneració democràtica. Res del que s'ha fet fins ara servix per res, ni molt menys, res del que s'ha dit. Naix, Reagrupament.cat, i al seu capdavant, En Joan Carretero. Ara per ara, l'única persona que pot reconduir tot l'espectre actual polític, miserable i indigne que patixen els catalans a sa casa. Només serà ell i el seu full de ruta, qui diga si a la fi, Catalunya anirà per davant nostra, o per altra banda, serem nosaltres els que els hi donarem lliçons ben apreses ací, d'allò que els hi anirà passant des del fracàs possible de la política que vol implantar aquest personatge que ja causa furor entre els seus.
Ànim en Joan, del teu èxit depenen tantes i tantes altres penes i glòries...

9 d'Octubre, festa 'nacional'

Apallissen un administrador de Valencianisme.com en la vespra del 9 d'octubre.

Els fets van tindre lloc durant la matinada de divendres. Un company de l'administració del nostre portal, que ha preferit no revelar la seua identitat, es diposava a entrar al seu domicili, ubicat a la ciutat de València, acompanyat d'una amiga, moment en el qual es van presentar en el portal un grup d'uns 10 jóvens, que després d'agredir la xica el van acorralar fins que el van tombar a terra i el van colpejar en repetides ocasions mentre cridaven consignes espanyolistes.
Segons les mateixes fonts, els agressors van irrompre de sobte en el portal i van espentar en primer lloc la xica, al mateix temps que reien i proferien insults contra ella, com "guarra" i "puteta catalaneta". A continuació, van amenaçar l'administrador del nostre portal, tot dient-li que abandonara la seua tasca al capdavant d'esta pàgina web o si no "el matarien".
En eixe moment, el company de l'administració de Valencianisme.com va intentar defendre's, però es van llançar ràpidament contra ell uns 10 jóvens, que portaven gorres i mocadors que els tapaven la cara, i llavors el van agredir en repetides ocasions, amb punyades i puntades que li van provocar diferents contusions al cap, als muscles i als costats. Tot seguit, els agressors van fugir al crit d'"arriba España" i "Valencia es y será nuestra, fuera los putos nacionalistas", han assegurat les esmentades fonts.

L'Alberca...

Una vegada més l'Alberca torna a tindre motius d'atenció donat l'estat d'abandó que patixen els contenidors de reciclatge. Com es pot veure a la imatge, ja fa setmanes que al contenidor dedicat a la recollida del vidre, esta omplit de gom a gom, tant que ja no cap ni una botella més. Tot i això, el veïnat continua fent accions a favor del medi ambient, deixant els seus residus reciclats, al costat mateix i en terra, abans de ficar-ho on no toca.
105€ paguem pel tractament i arreplegada d'aquestos, quantitat prou més elevada que en altres llocs i que no pot permetre el fet que descriu tan nítidament la fotografia que encapçala el text.

Per altra banda i parlant amb alguns veïns que ens trobem al parc, tots hem arribat a la conclusió que en lloc de fer el centre social amb el que volen justificar promeses electorals, més bé estaria, ja que el moviment cívic dels amos dels gossos és nul, ampliar el perímetre de l'espai dedicat exclusivament als jocs infantils, tot fent-ne una plaça al voltant d'aquest parc, degudament enrajolada i amb una tanca de mitjana altura per tal de definir d'una vegada per totes fins on poden i no, entrar els animals. Ixim perdent, ho sabem, perderíem tota la zona d'herba, lloc ara balafiat per estar ple d'excrements i on no es pot ni passar una estoneta amb els pares i mares, xiquets i berenars, jocs i bones vesprades de tardor, d'estiu, d'ivern o de primavera, tan se val.
Ara bé, si el centre va endavant i acaba fent-se (tinc els meus dubtes), llavors no estaria malament que la parada de l'autocar que arreplega als xiquets per anar a escola i que ara està situada enfront del panell de bústies, la traslladaren a aquest espai, perquè ara per ara, les mares i pares que esperen l'arribada de l'autobús, es veuen obligades a deixar el cotxe mal estacionat provocant una situació incòmoda a la resta d'usuaris del carrer. Al cap i a la fi aquesta zona és gairebé l'equador de la urbanització.

Conseqüències...

Només fa tres anys i escaig que els montenegrins van votar a favor de la independència del seu país respecte de l'Estat de Sèrbia i Montenegro, el darrer reducte que quedava de l'antic estat de Iugoslàvia, després del conflicte dels 90 als Balcans. En aquest temps, les conseqüències de la independència montenegrina han estat i continuen essent impactants: el PIB de Montenegro ha crescut un 84%, l'atur ha caigut 22 punts percentuals (del 32% al 10%) i el sou mitjà ha passat de 232 euros a 465 euros, o el que és el mateix, s'ha doblat. Les millores per a la vida dels ciutadans de Montenegro han estat tan espectaculars que fins i tot la minoria d'origen serbi, que al referèndum de la primavera de 2006 va votar en contra de la independència, ara hi votaria a favor. Aleshores la independència va obtenir el suport del 55.5% dels montenegrins; ara, un cop constatats els beneficis de la independència, la xifra seria molt més alta.

Ho confirmava el cap de l'oposició i líder del Partit Socialista del Poble de Montenegro, el proserbi Srdan Milic, que aleshores va fer campanya pel "no" a la independència respecte de Sèrbia: "és dificilíssim estar en contra de la independència si es té en compte el que hem guanyat tenint un Estat propi". Per això ha promès que si a les properes eleccions legislatives el seu partit assoleix la presidència de Montenegro i ell esdevé el primer ministre del país, no abolirà la independència ni legislarà per tornar a unir-se a l'actual República de Sèrbia. Uns 200.000 dels habitants de Montenegro són o es consideren serbis, aproximadament el 30% del total de 700.000 habitants, la majoria dels quals va votar al seu dia contra la secessió, però que ara canviaria sense dubtar-ho el sentit del seu vot.

Això desmunta un dels mites de l'unionisme, la teòrica controvèrsia que es viuria al país després d'un triomf independentista en un referèndum d'autodeterminació, amb successius referèndums en poc temps per determinar si l'opció independentista "encara" és la majoritària. Com constata el cas montenegrí, a qui ha tastat el gust de la llibertat i els beneficis de la no-dependència, ja no li valen altres opcions. El sentiment unionista respecte l'antic Estat decreix exponencialment després del referèndum, mentre els partidaris de la independència es disparen per a no baixar, després d'observar-ne els enormes beneficis per al país a tots els nivells.

Ai Carod, sempre el mateix....

A la capçalera de la plana web del Carod Rovira es pot llegir més o menys una frase com aquesta, 'l'Espanya plurinacional és una idea que només existís a Euskadi i Catalunya'. I és que una vegada més catalans com el Carod tornen a caure en les mateixes errades de sempre. O tota la cultura catalana és Catalunya o n'és espanyolista. Però senyor Carod, vosté se'n oblida, com sempre fa catalunya, que a mes de vostés, catalans i bascos, existix molta més gent arreu l'estat que té molt clar on naix Espanya com a Estat, i on moren o agonitzen les altres realitats històriques nacionals.

Vosté podrà defensar que diu aquestes paraules en qualitat de 'representants al govern, siguen a l'oposició o no', però així i tot, són paraules que fan mal a les minories que fora de qualsevol parlament o corts, estem i sentim les nostres nacionalitats, cadascú al seu territori particular. Anomenen-se BNG gallec, Partint Andulisista, Bloc Nacionalista Valencià (tot i que hi està a Corts), i tota la resta que hi puga estar treballant des de la seua difícil posició per la defensa de la seua pròpia sobirania, a banda de la seua cultura privativa i intransferible. Al País Valencià hi ha un fum de gent que entén l'Espanya plurinacional i tanmateix, encara que reconeguem la unitat sociocultural en les nostres relacions i tradicions, tot plegat, no pot dir que allò que ix a la seua plana és la màxima del nacionalisme. No senyor Carod, el valencià se sent tant 'pluri' com puga sentir-se qualsevol altre.
Per altra banda, també podria defensar-se dient que entén per sobirania valenciana, la independència dels Països Catalans, i aleshores anar-hi una miqueta més lluny i incloure a València i Mallorca dins els interessos unilaterals catalans. Doncs no, uns Països Catalans sí, tan de bo!, però València és el País de l'Estellés, del Fuster i del Sanchis Guarner, així com Ses Illes ho fou del mateix Llull. Tractar de fer-ho tot plegat només català és l'errada de sempre, és caure en la gosadia de sempre, i les conseqüències hi són, una vegada més, les de sempre.

Alerta nous hipotecats!!

Hui amb l'euribor al 1.35 i els interessos marcats pel BCE a l'1%, comprar un habitatge hauria de ser un bon negoci, o com a mínim una bona oportunitat per a la gran majoria de gent que encara no ha pogut endeutar-se. És a dir, tenint en compte que el diferencial abans la crisi era, més o menys, d'un 0.5 a un 0.8 sobre euribor, voldria dir-se, que ara el preu hauria d'estar-hi sobre el 1.85 al 2 per cent d'interés amb la revisió tant semestral com anual.
Però quina n'és la realitat?. Doncs el ben cert és que això no s'està complint, que el BCE pose el preu dels diners al u per cent n'ha d'evidenciar com a últim beneficiari el consumidor, donat que al cap i a la fi és el motor últim del que depén el bon funcionament de l'economia. Però no n'és així. Els bancs, amb l'excusa del 'capital de risc' està posant-ne un diferencial del tres i quatre per cent amb un sòl mínim del tres. Clar, açò vol dir que sumat a l'euribor, el total dels interessos es queden entre el cinc per cent, més o menys, sobre una hipoteca a vint-i-cinc anys. Tot plegat donant al banc uns beneficis espectaculars, i el pitjor de tot, els governs ho saben i no fan res per impedir-ho.
Es clar!, amb l'abús d'uns pocs cobrixen la morositat provocada per uns altres. Totalment injust i abusiu. Però alerta als nous hipotecats a partir d'ara, perquè si bé amb l'euribor com està, els interessos se'ls queden entre el quatre i el cinc, tot plegat, que passara quan es recupere l'economia i llavors el BCE comence a pujar el preu dels diners i llavors l'euribor també es recupere amb preus 'normals' del tres o quatre per cent?. Doncs passarà que una hipoteca mitjana no baixarà la quota dels 1300/1500 euros/mes amb uns interessos sobre euribor de sis/set per cent. Una bogeria de la qual els bancs no estan advertint-ne i que després provocarà una altra vegada, més desnonaments, més embargaments, i a la fi, més crisi per alguns i poc benestar per a tots. Això si, si cal intervenir algun banc, 'no problem', 'papà govern' se'n carrega.

Un sentiment de fàstic...

No se pas si sempre n'ha estat així, però la situació actual de la política i els mitjans de comunicació en general i locals, ens estan donant un clar exemple que alhora servix de contestació a la pregunta del per què la gent s'interessa més per altres afers que no ens afecten tant directament, envers la política activa.
Respecte de les estratègies polítiques fa fàstic veure com poden canviar d'opinió d'un moment a un altre sense cap mena de remordiment. Un dia diuen que l'estatut català és la màxima representació de l'autogovern d'una comunitat, i a l'endemà el titlen d'anticonstitucional. I no passa res. Hui estan en contra d'un pla d'infraestructures pensat per un partit en concret i quan canvia el govern resulta que aquest pla n'és fantàstic i a més a més es posarà en marxa tan aviat com siga possible. Un delinqüent comet una falta greu, però de la qual no s'assabenta ningú, i la justicia no va més enllà del camí marcat per la burocràcia junt a l'administració deixant tot plegat, la política a banda. Ara bé, el mateix delicte ix per casualitat o no, al mitjans de comunicació nacionals o no, i acte seguit tens a tot un batalló de càrrecs públics traient pit i dient tot allò que a la gent l'agrada escoltar sobre les mesures que es pendran a partit del dia en concret.
Però en fi, altrament, no participar d'aquest circ no seria 'políticament correcte', i alhora seria un suïcidi electoral. La vida al govern de vegades exigix fer 'de tripas corazón'.
En el cas dels mitjans de comunicació encara fa més fàstic. Ací tenim un diari local que encara no fa 'quatre dies' tenia al l'equip de l'ajuntament de Benidorm com si fos el millor grup de la comarca (amb el permís del nucier, és clar!), capaç fins i tot, de donar cobertura al seu cap, el senyor Fenoll, per pendre-li el relleu obligat per vots al tot poderós Ripoll en el que va ser el congrés provincial del Partit Popular. Llavors, a Fenoll el presentaven, i tots els dies!, com l'opció que més convenia a tota la província, per la seua trajectòria, per la seua constància en el treball, per tot el que feia i sobretot per tot el que deia. Fins i tot no van faltar les fotografies de 'família' de la resta dels alcaldes de la comarca que el feien costat. I no parlaré ara de 'campistes o zaplanistes' que aquest és un altre tema que dóna per molt més que un simple post.
Ara, de sobte i per les raons que tots coneixem, (bé tots malauradament no, resta la gent menys vinculada a l'actualitat més enllà de l'editorial del dia), resulta que per discrepàncies entre els representants nostres, automàticament i de la nit al dia, el grup que portava divuit anys al capdavant del consistori, tot el que fa n'està malament. El passeig de 'Poniente' que fa 'tres dies' era l'obra estrela de la legislatura, ara resulta que li trauen tota mena d'inconvenients denunciats pels mateixos veïns de la zona. El concert del 'boss', un caos en tant allò que respecta de l'organització, quan si no recorde malament la mateixa mida d'èxit podrien donar, sinó més encara, als AC/DC, i allò fou el treball perfecte i immillorable.
No tardarem a tindre columnes parlant del meravellós Navarro i de com tota una província li fa costat per tal que anuncie la famosa moció de censura a Fenoll, que d'alguna manera ja està produint-se.
En fi, tot plegat s'entén millor que mai com la gent cada vegada més, es desvincula de la vida política i representativa i fastigosa i depriment que vivim cada dia. Quan discutix amb algú sobre el tema en qüestió i jo li trac el suggeriment nacionalista i em retreu que per a ell tots hi són el mateix amb noms diferents, jo sense posar la mà al foc, només puc dir-li que com a mínim, nosaltres/ells, els nacionalistes valencians mai em tingut l'oportunitat de demostrar allò que som capaços i que només per això ens haurien, els hauríem de donar el benefici del dubte. Potser si, o tal volta no, però sense l'oportunitat primera ningú té dret a dir que tot n'està tallat amb el mateix patró.

Sobre sindicats...

El que no sap és com el que no veu, i malauradament la majoria de la gent pensa dels sindicats que són uns 'panxes-agraïdes' que obren per l'interés propi i que es passen el dia sense fer un brot. Una llàstima, però una realitat que han sabut transmetre el primers interessats en desprestigiar a aquest col·lectiu tan imprescindible i necessari dins el món laboral. El mateixos empresaris i com no, la patronal.
Hui s'ha signat el nou conveni col·lectiu d'hostaleria per a la província d'Alacant. D'ençà que començaren les negociacions els desencontres han estat presents en totes les reunions, fins al punt que s'han necessitat vora set mesos per tancar un acord que tindrà una durada de tres anys a partir d'aquest mateix 2009. A banda d'allò que s'ha aconseguit o no, el que realment conta és el fet de tindre a algú que puga seure front a front amb una patronal que si per aquesta fora, les condicions laborals tornarien al segle deneu sense cap mena de dubte ni escrúpol. Jornades interminables, sous indignes, i molts empresaris a guanyar tots els diners en el menor temps possible, encara que això ja ho fan, però s'han de resignar a un full de ruta que es negocia de tant en tant gràcies al sindicalisme.
El sindicalisme, amb la seua millor arma, les mobilitzacions y les vagues extremes, són l'única garantia que tenim els treballadors per poder agafar-nos a una llei que sabem que mira pels nostres drets. En un planeta governat sota el poder dels diners, on les polítiques nacionals i internacionals arriben als gran acords baix el nom de 'pactes globalitzadors', 'G8' o 'G20', però que al cap i a la fi, no deixen de ser simples transaccions de dòlars per poder posar condicions a un macromercat on els macroresultats macroeconómics és el que realment importa sobre tot si un tant per cent d'aquestes macrocifres es queden en la macrobuxaca d'algú, o d'alguns pocs.
Mentrestant el 'ciutadà d'apeu', que ja en té prou amb la seua vida personal (hipoteca, xiquets, treball, família) no li queda temps per pensar per què quan el despatxen li paguen el que li pertoca, gràcies a un drets que no sap ni d'on ixen. Si per la patronal fóra, tants dies treballats, tants pagats, i au, fins una altra, i al preu que jo vullga, i per descomptat diferència de classes, 'tanto tienes, tanto vales'. Ara per ara no és molt diferent, però com a mínim hi ha qui treballa per tot plegat.
Al sindicalisme se li hauria de tindre cura, és el nostre protector i tanmateix el tenim molt desprestigiat. Si la gent s'adonara fins a quin punt són responsables que tinguem convenis col·lectius, estatuts dels treballador, Seguretat Social i pràcticament totes les polítiques que costen diners a fons perdut, segurament estarien molt més ben valorats. Com quan es van legalitzar per primera vegada. Llavors, el militant no era de pagar quota i prou, no, aleshores la gent era activista, sabien el que era viure sense ningú que mirés per ells i per tant valoraven amb tota la seua importància allò que les generacions de hui no hi són capaços. Només hi ha una cosa pitjor que un treballador , soles i desemparat sense cap mena d'ajut, només una, que ho forem tots, tots treballadors sense drets, al caprici de l'empresari.
Per la meua part, al sindicalisme, per molts anys i gràcies.

Algunes cosetes en poc de temps...

En primer lloc parlaré de Polop que em toca més de prop. Respecte de les eleccions europees setze varen ser els vots que vam traure, jo content donat que no en tenim de col·lectiu i que a més a més com ja he dit eren unes eleccions europees. Si ja ens toca poc les estatals, encara la gent veu més lluny aquestes últimes. Això vol dir que com a mínim al poble n'hi han setze incondicionals que comparteixen la idiologia, el camí, la intenció última del Bloc Nacionalista Valencià, o si més no de Coalició per Europa. A tots quinze, perquè evidentment el que fa setze n'és el meu, a tots gràcies per confiar en el BNV. Al nostres llistats només ix un afiliat al partit a Polop, sóc jo es clar!, però el fet d'haver-hi donat la vostra opció diu molt del que espereu de nosaltres. No estaria gens malament fer un espent de cara al 2011 i fins i tot presentar un llista, amb setze persones hi ha més que suficient.
La Nucia, aquest matí en la faena un company m'ha increpat perquè sap que de tant en tant tracte de fer el que puc pel partit i per la nostra molt estimada Sònia, font inesgotable d'energia faenera, arran d'un rebut que li ha arribat de l'IBI de mil euros!!!, llavors em diu que si estic a l'ajuntament que som tots un lladres!. Es clar, jo li he dit, de primeres tu ets dels que mai van a votar, també dels que si van,voten PP, i per últim dels que mai, mai, votarien Bloc Nacionalista Valencià per definició donat d'on vens. A més a més, preparat perquè fins el 2012 no pararà de pujar. Aleshores que passa?, el Bloc va fer la seua prosta perquè el percentatge de pujada fóra molt menys costos al llarg del temps estimat, però clar es veu que aquestes coses no hi arriben.
Una altra, dotze dies va estar una dona baixant i pujant de Benidorm a la Nucia, a peu!! perquè se li va trencar la moto i pel que es veu no hi ha més autobús que el que va a Guadalest. Es a dir, que passa un de tant en tant. No n'és un cas aïllat i crec que el Bloc també té molt a dir en aquesta qüestió perquè sap molt bé com es pot solucionar.
No vull ni pensar que seria de la Nucia si li donaren a Sònia tots els mitjans dels que disposen la resta de partits per a fer la seua faena. Tan de bo arribés algun dia a l'alcaldia, de faenera com és no tardaria el poble en adornar-se'n del bon canvi que s'hauria fet.
Orxeta, poc a dir, molt bé i molt bon treball, un exemple en les europees. Ah!, i molt atents amb allò de la revisió del PGOU i les fotografies que porten a engany, heu estat molt atents.
Altea, uf, aquestes coses no tenen res de bo, per a ningú, ni els uns ni els altres. Les picabaralles, sobretot si són internes, s'han de solucionar com en la vida mateixa, entre els implicats. No calia que tota la comarca s'assabentés dels vostres desencontres. Encara que passat el filtre popular, allò que quede sera 'matèria prima i neta' i llavors es podrà començar de zero, que tampoc no està gens malament.
En fi, poca cosa més, tot plegat, no se que passa però mentres tothom amb qui parle està fins la 'coroneta' del PP, aquestos vinga a guanyar eleccions rere eleccions i es que aquest País parla molt malgrat que després tot queda en això, en paraules.

L'últim pulmó possible?...

Després d'haver estat aprovat definitivament la construcció del PAI corresponent a la partida de l'Armanello de benidorm, l'últim reducte 'verd' que els quedava, i donar llum verda a l'alçament d'un fum de gratacels, Benidorm ha perdut la possibilitat de crear un pulmó verd tant per a la ciutat com per a la comarca. Mai més tindran a la zona urbana un parc en condicions on poder passar un dia 'al camp' sense eixir de la ciutat.
La Nucia, que encara té moltes més possibilitats reals, ara vol carregar-se el 'captivador' construint un edifici que, per pal·liar el desastre amb paraules boniques, es dirà Centre d'Estudis Mediambientals. Una construcció en mig d'un paratge ara per ara poc cuidat i prou maltractat (llevat del dia de Sant Vicent, es clar!). Una pinnada increïble no tant per la seua particularitat com per ser de les poques que ens queden prop de la mar, dins d'una latitud prudent perquè les persones puguen accedir-hi sense fer excessius trasllats. Un pujol magníficament situat, que si es convertira en un parc natural ple de camins per practicar el senderisme, amb una bona i controlada zona de pic-nic, acampada, i fins i tot amb possibilitat de visitar l'ermita a diari, tot plegat seria en un futur no molt llunyà, un evident espai (qui sap si l'últim) verd i pulmonar dins la nostra zona més immediata. Al més pur estil de les grans ciutats on tenim diversos exemples. El palmerar d'Alacant o d'Elx, però també, el gran 'Retiro' o qualsevol altre de gairebé totes les ciutats modernes. Altea ja s'ha posat a la feina després que el TSJ votara en contra del PAI 'ponts de l'Algar', per tal de fer d'aquesta superfície un lloc protegit on poder gaudir de la natura en estat propi.
La Nucia, que ha estat tractat històricament com uns dels pobles del voltant de Benidorm, ara per ara ja en té deset mil habitants, no pocs si els comparem amb els cinc mil de Polop, un altre poble que només hi resta a dos-cents metres. Si el famós PAI de la serreta finalment isquera endavant, amb les vora quatre mil cases que volen fer en aquest paratge, podríem continuar parlant de La Nucia com un poble pintoresc i particular, o hauríem ja de passar per sempre a dir un poble cosmopolita i prou habitat, per no dir superpoblat?.

Les Festes per la Llengua

"Si el poble valencià es guarda amb amor la seua pròpia identitat, manté la llengua i n'incrementa l'ús com a llengua de comunicació, la pervivència del valencià quedarà assegurada". Aquestes paraules d'Enric valor resumeixen l'esperit de les Trobades d'Escoles en Valencià, el buc insígnia d'Escola Valenciana.
Les Trobades són festes per la llengua, que la nostra entitat realitza cada any en una vintena de comarques del País Valencià. Són actes festius i reivindicatius, que han esdevingut la manifestació popular més important d'estima del valencià i que reuneixen cada any més de 200.000 persones repartides en diferents cites comarcals arreu del País Valencià.
Xiquets i xiquetes, mestres, pares i mares, i gent molt diversa de cada comarca es reuneixen per participar en activitats que van des dels tallers fins als espectacles, passant per exposicions i cercaviles.
Cada any les Festes per la Llengua van encapçalades per un lema i una imatge, que el prestigiós dissenyador Xavier Mariscal plasma en els cartells i en els milers de samarretes que llueix la gent que assisteix a les Trobades.

Enguany les Festes per la Llengua compleixen 24 anys. El lema de les Trobades 2009 vol transmetre un missatge ben clar: El VALENCIÀ ÉS TEU, és la força i la dolçor afectiva que ens uneix, és el vehicle de convivència que hem d'oferir a tots els valencians i valencianes de la nostra terra que volem neta i sostenible. Hem de continuar insistint en què el valencià ha de ser llengua d'acollida, d'integració, de solidaritat i d'esperança. El valencià és la llengua base d'aprenentatge per a una educació plurilingüe. La imatge de les Trobades ha estat dissenyat un any més per Xavier Mariscal.
Aquest any l'eix temàtic de les Trobades és la promoció de la lectura en valencià. Amb aquest objectiu i en col•laboració amb el Fòrum del Llibre les Trobades es repartiran 200.000 vals d'un euro de descompte per comprar llibres en valencià a l'Espai del Llibre de cada Trobada, on estaran presents editorials, llibreters, il•lustradors, bibliotecaris i escriptors.
Les Trobades 2009 també seran un dels punts de promoció de la campanya d'animació lectora, consistent en 200.000 punts de lectura i díptics amb 10 raons per llegir en valencià.

TROBADA 2009, POLOP DE LA MARINA

22 DE MAIG
19:00h, concentració a l´Ermita i cercavila fins a l´Auditori del Centre Cultural La Pilarica.
19:30h, presentació de la Trobada 2009 de la mà de Paqui Cano. Lliurament dels premis Sambori i guardons als cdntres participants, així com
del premi a la guanyadora del concurs de dibuix. Parlaments. Al llarg de l´acte contarem amb les actuacions del grup de danses El Porxet i del
Grup de Corda Ponoig i, en acabar, se servirà una picadeta.
*En una sala anexa s´exposarà una mostra del treballs presentats al Sambori en la modalitat d´aula de l´Educació Infantil.
23:00h, concert dels grups 121dB, INsemiNACIÓ i Gatxull, a la plaça de la Puríssima.
27 DE MAIG
20:00h, xarrada a càrrec de l´historiadora polopina Empar Gadea Blasco, amb el títol "Jaume I, el significat d´un temps".
29 DE MAIG
19:15h, Jácara Teatre representarà l´obra "el meu amic Bart", a l´Auditori.
30 DE MAIG. TROBADA
17:00H, Concentració a l´Ermita i cercavla fins el lloc de la Trobada, acompanyats per la Bandeta de Polop.
18:00h a 20:00h, tallers i berenar.
20:00h, actuació dels grus de danses El Porxet, de Polop i Centener, de la Vila Joiosa.
21:00h, sopar de cabasset (disposarem de taules i cadires).
22:30h, correfocs amb els Dimonis Enroscats de l´Alcúdia.

Agre-dolç...

Dia 1 de Maig de 2009, la meua germana em telefona a migdia per preguntar-me per on pare, jo li dic que algunes persones hem de lluitar pels drets de tots. De seguida se n'adona del festiu que és i cau en l'evidència d'on estic. A Alacant, en la manifestació 'per un treball digne', no pas pel meu, del que n'estic molt content i que dure..., sinó per tots aquells que ara per ara encara són abusius, degradants i gairebé esclavitzants i sotmesos a empresaris sense escrúpols.
Molta reivindicació amb molta pancarta, però evidentment les exclusives de CC.OO i UGT hegemonitzen la gentada. Molta senyera republicana espanyola i molta també d'uns altres països i col·lectius com el que representa el Gay. Tot plegat molt bonic i per descomptat molt 'progre'. La república espanyola més que cap altra, fins i tot, i açò agrix una mica el meu sentiment personal, la que fora senyera valenciana en temps del republicanisme. La 'quatribarrada' estelada, de roig o de blanc, tant m'hi fa, el cas és que només va estar la meua, en tota la riuada tant sols vaig poder confirmar la meua representació valenciana. De fet, fou aquesta amb la del Bloc, les úniques que hi havien, o com a mínim que vaig poder contemplar.
I no per falta de seguidors, doncs el mateix Rafa Bellido d'Alacant vingué a saludar-me, com una altra persona que no coneixia i que em va preguntar per la bandereta en qüestió.
Tot plegat deixa un missatge clar, defensar l'u de maig no és eixir al carrer a parlar de particularismes, tot i que de particularismes hi havien molts, de totes les sensibilitats d'esquerres i de progrés, menys del nostre, el valencià, d'aquest només hi havia un, el meu. Això sí, com es pot comprovar a la foto, darrere mateix de la primera línia.
Com a mínim, una cosa que m'agrada, el meu xiquet, el primer, de la mà del seu amic, el puny enlairat, si no hi anaven els primers esclataven. Molt bé, agafant bons hàbits...

Després del xafogós espectacle del vídeo turístic que hi ha penjat a la pàgina web de l'ajuntament (llija's l'últim post 'el perfil'), el qual encara el podem veure, principalment per dues raons de pes, es a dir, o aquest episodi tant li fa al consistori, tot ell plegat, o simplement aquest blog és anecdòtic i no transcendix més enllà dels pocs que el lligen.
Tan se val, jo a la meua i amb les meues 'denuncies' simbòliques o no, de més o menys calada.
Com aquesta altra que he vist en una nota informativa, que supose està escrita per algú encarregat en l'ajuntament en la matèria de redacció de documents.
Titulat o no?, coneixedor de la nostra llengua escrita com a mínim a nivell mitjà?, o simplement coneixements bàsics. O, (tant de bo) una simple errada provocat per un acte d'anar a corre-cuïta en un moment determinat d'un matí a la babalà?.

Hi ha molta gent contractada per molts assumptes que a tots interessa, caldria no oblidar que la 'Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'Ús i Ensenyament del Valencià', diu entre altres moltes coses 'Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l'ús i ensenyament del valencià per tal d'assolir l'equiparació total amb el castellà. '
Així doncs, com a mínim quan escriguen un text de caràcter oficial facen el favor de passar-ho pel Salt, d'aquesta manera se n'adonaran que el mot 'plaç' no existís, al seu lloc escriurem 'termini', com tantes altres, moltíssimes altres paraules és un castellanisme més, fruit d'una contaminació lingüística que dura ja tres segles d'intrusió i empobriment de la llengua autòctona.

El Perfil....

Si férem una mena d'estudi sobre les qualitats que fan que els pobles tinguen representació nacionalista, ens trobaríem amb una contradicció, per què a Polop no hi ha un partit com el Bloc.
Per una banda i fent una volteta pel barri antic, et trobes que els carrers gairebé tots estan retolats en valencià, estrets i desordenats, típic dels pobles on els xicotets negocis solien ser la part de baix dels mateixos habitatges dels amos i dels quals encara hui podem fer servir, tals com el restaurant 'ma cuina', o l''Autoservici ca pepica', com la taverna 'l'Anxova', així com podem llegir 'Plaça de la Puríssima', 'Carrer San Josep', quin poble valencià no té aquest carrer?, també veiem el 'Carrer nou' i una altra plaça, 'La del Peix', tots plegats evidencien l'hegemonia de la nostra llengua i dels seus habitants. Però inclús en la part més moderna, que no precisament nova, trobem carrers tan emblemàtics com el 'Nou d'Octubre', carrer de 'L'era', o carrer 'Sant Pere', i negocis com el Pub 'El lloc' entre d'altres.
Llavors, que passa a Polop?, per què eixe auto odi sobre el nostre taranna?, que no es pregunten els seus ciutadans per què som con som el valencians en general i el polopins en particular?. Ningú pensa que encara hi ha molta riquesa privativa del poble per defensar en contra de les polítiques estatals que a poc a poc estan convertint-nos en un territori espanyol, que no valencià on la nostra història siga també la història d'Espanya?.
Doncs mentres rumiava aquestes preguntes, aquest matí he descobert un vídeo que m'ha deixat totalment perplex i atònit. Està a la pàgina web de l'ajuntament, web que només es pot llegir en castellà, en un consistori on la gent no el parla!. Hi ha un apartat on es pot veure aquesta gravació, animant la gent de fora a passar-s'hi i gaudir dels seus carrers i la seua població. Doncs bé, a banda de ser una projecció mediocre de continguts típics i tòpics, el més greu de tot plegat el veiem ja, al mateix començament on la presentadora ens amolla, fent una mica d'introducció històrica, que el castell fou conquerit per Felip II en nom dels cristians. I es queda tan ampla!!. Felip II!!!, que és del 1527, castellà que no espanyol, o com a mínim no de L'espanya política i territorial que ens han ficat al cap des dels reis catòlics el 1492, com si ja tot fos la 'grande i libre'. Ací el Felip no 'toca pilota', no té res a veure amb nosaltres.
I que passa amb la memòria del Jaume I, de Beltran Belpuig, o el 1290 amb el nostre Bernat de Sarrià?. Aquestes primeres paraules de la presentadora són un insult a la memòria privativa del poble. I els partits de l'oposició, no tenen res a dir?, tothom n'està d'acord amb aquest atemptat als nostres avantpassats?.
Després ix l'alcalde amb un castellà ridiculitzat per un accent evidentment valencià per acabar d'adobar-ho. Anem a vore, si vosté es valencià fins la medul·la, si mai no parla el castellà dins el seu cercle més íntim, si es veu de lluny l'accent quan la canvia, aleshores per què?, per què eixa obsessió pel castellà i per l'auto odi a allò que és nostre de veritat?, quin bé fa fent el vídeo en castellà?. El mateix que la web, encara que és més comprensible per la gent que ve de fora i no en sap llegir la nostra llengua, però el vídeo?, a sant de què ho ha de fer en una altra parla que no la seua i la del seu poble?.
Clar que veient aquestes coses, un deixa de preguntar-se com és possible que tenint un perfill quasi perfecte, a Polop no hi haja un partit nacionalista, i és que, i al·ludint com sempre faig al nostre 'heroi' particular, el Fuster, una vegada més, quan deia 'la política que no siga feta per nosaltres, serà feta contra nosaltres'. I aquesta n'és la conseqüència. Un poble amb identitat pròpia, que a poc a poc està sent substituïda per la identitat d'uns altres.

Espanya per damunt de tot....

El pitjor que podia passar als bascos ja s'ha consumat. El bipartidisme PPSOE torna a fer una demostració de com tanquen files quan els interessa davant les minories 'anti-Madrid', tot i que després al parlament espanyol es porten com el gat i el ratolí. Uns partits històricament enfrontats, ara governaran junts el País Basc. Com aplegaran a acords que suposen per a un dels dos partits, anar contra la seua ideologia d'esquerres o de dretes, segons el cas?. Estaran d'acord en assumptes que a Madrid els porten de cap?, quina imatge donaran llavors a la resta de l'Estat ?, quines conseqüències patiran o patirem tots plegats per la incoherència d'una estratègia de govern contradictòria amb la resta de comunitats?.
Ací al País Valencià, nosaltres els del BLOC hem d'estar constantment donant explicacions de per què pactem amb aquests o amb aquells per tal de fer les alcaldies d'un color o d'un altre. I llavors si, tothom s'escandalitza, fins i tot la premsa fa dels acords, 'pactes amb el dimoni'. I a nosaltres, que gairebé sempre quedem com la part dolenta de l'assumpte ens toca fer els respectius aclariments del per què fem el que fem.
Prejudicis instal·lats en les ments desinformades són el fruit d'anys i anys de pèrdua de la nostra consciència de País i de fet diferenciador amb la resta de pobles de l'estat. Hem passat a formar part d'aquesta Espanya que porta tres-cents anys dient-nos que abans de tot som espanyols i després, qui vullga, valencià com una particularitat menor i sempre per baix de l'espanyol, d'espanya, la gran de les dretes, o la gloriosa de les esquerres. Tan m'hi fa. El que realment es greu, és que allò que ha passat al País Basc no siga motiu veritable d'emprenyament per part de la ciutadania que abans de quedar perplex de vore el que està succeint, ho justifiquen per tal de fotre fora a un partit nacionalista, el basc en aquest cas.
Llàstima de poble basc, ja vorem com queda tot açò, ací a la nostra terra, ja ho vegeu, pèrdua d'identitat, de valors culturals que n'han esdevingut totalment espanyolistes, de símbols també per què no, i el que n'és més greu, que de moment ens salva la llengua, tot i que no sabem fins a quan....

Trista realitat...

Cada vegada que hi ha un lliurament de premis per la defensa i promoció de la cultura catalana en qualsevol de les terres 'desacomplexades', dóna goig comprovar com el primer que es fa són les pertinents salutacions entre els territoris que comparteixen aquesta consciència del que és propi d'una nació.
Es feliciten per l'oportunitat de poder veure per les diferents televisions el dit esdeveniment. Els catalans donen gràcies als mallorquins i andorrans, així com els andorrans i aquests últims, ses illes, fan el mateix amb el catalans. Uns tenen els 'Premis Carlemany', uns altres els 'Premis 31 de Decembre', i els catalans entre d'altres els 'Premis Nacionals de Cultura'.
Tots plegats, sense complexes compartixen un consciència nacional cultural, de reconegut arrel català.
I nosaltres?, és frustrant vore com nosaltres ens quedem fora, i per voluntat pròpia. Per una politització de la cultura que ha fet de l'anticatalanisme bandera de la defensa 'nacional valencià'. Em costa explicar-me com la societat valenciana d'arrel català, és a dir, tots els Gisberts, Fusters, Llorens, Llòpis, Savals, i demés cognoms que tenim ací al País Valencià, no se n'adonen que el seu anticatalanisme és raonablement insostenible. No pot ser dir que no som de cultura catalana quan ens anomenem amb els mateixos cognoms i parlem la mateixa llengua. Valencians?, i tant que si!, qui ha dit que els mallorquins no siguen Balears o els del nord no siguen Andorrans?, això està claríssim, però el que no es pot negar és que hi hagué un dia en què tots vàrem conviure dins d'un mateix sentiment hegemònic d'agermanament entre els nostres pobles. Negar això és una bogeria, o m'ho sembla a mi només?. Fins i tot, les nostres administracions i les nostres corts compartien l'idioma fins que un dia per coses de la vida, la casualitat va voler que entraren a les nostres institucions els Trastamara, que foren els primers que començaren a imposar el castellà en la nostra administració. Molt a plogut des de llavors, i continua plovent, i nosaltres continuem perdent el que ens és propi. Canals com TV3 o IB3 amb emissions íntegres en la llengua pròpia, queden infinitament incomparables amb el nostre Canal9. Millor haguera estat vendre'ls el Punt2 que aquest si, sembla prou més compromés.
No parlaré ara de la realitat social valenciana i la seua pluralitat amb la que no tinc cap problema. No va per ahí la cosa, la territorialitat del País Valencià està clara i ho ha estat sempre. Som un País format per diverses realitats, però dins d'aquestes estem els de nació catalana. Els que saludem dient-nos bon dia, els que la mare ens cantava non-nes i no 'nanas' o els que diuen cama a la 'pierna' i llit a la 'cama'. I això passa aquí, a Ses Illes, Catalunya o Andorra, agrade més a la classe política o no, eixa és la nostra realitat, com ho és la punyetera malaventura que van tindre els que un dia posaren la llavor de l'anticatalanisme i hui dia ha fet un mal per molts anys irreparable. Agra realitat la valenciana. Com ja va dir el nostre savi per excel·lència, 'o ens retrobem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble', Joan Fuster i Ortells.